Sant Jordi

M´acabava de trucar el metge, el tema s´havia complicat; només em quedava un mes de vida.

I el fet és que no podia deixar de fumar, era superior a mi. Ho tenia tan arrelat a l´inconscient, que era com arrancar-me la mateixa vida.

Ara recordo com veia fumar al meu avi vora del foc, com anava a caçar sempre amb el tabac de liar, com sempre, quan tornàvem de l ´escola, ens feia bromes tot fumant.

El meu pare patia molt en veure´l fumar, però jo i la Núria l´apreciàvem, apreciàvem el seu fum amb innocència.

El fet és que de ben jove, amb uns quinze anys ja vaig caure a les temptacions del fumador. Els companys més grans d´escola començaven a fumar, a les discoteques la gent fumava; Així, recordo com si fos ara, que vaig anar cap a la cuina on la mare tenia amagats els cigarrets i vaig prendre´n un. Era un Camel, l´olor era diví, però la reacció va ser forta: vòmits, marejos i atordiment. Des de aquell dia sempre he anat fumant per la vida.

Però no ens desviem dels fets, ara i aquí, a casa i tot escrivint això, no se com reaccionar. No se si pregar a Déu perquè m´allargui la vida, rebuscar al meu interior per morir en pau o directament dir tot allò als meus amics que mai em vaig atrevir a dir-lis, com un acte radical de comiat. Si us dic la veritat tant em fot morir i és que mai he cregut que la vida valgui tant la pena com per sofrir quan ja s´acaba.

Crec que seguiré com si res; practicant amb la guitarra, regant les plantes del jardí i llegint els llibres que m´agraden. ¿ Què hi ha més bonic que aquestes paraules i aquelles flors ara mateix?

No, no em vull preocupar per un futur imaginari, per un pensament abstracte que sempre serà això, una ideació aproximada del que realment passarà. Però si us dic la veritat m´agradaria guanyar aquest concurs abans de partir, no se si al cel hi hauran jocs florals o concursos per Sant Jordi.

Sovint penso que la combustió es l´essència de la vida, que som sinó matèria que es va desgastant, cremant, per diverses circumstàncies, pel desgast dels elements i finalment crema, s´evapora i mor.

Sempre li he dit als pares que això de fumar sempre s´ha dut en entorns de pensadors, artistes i filòsofs. La elit que ara prohibeix el tabac i l´enverina, és la mateixa que ens vol a tots sotmesos i estúpids.

Peroi el ruc sóc jo que moriré per una puta addicció .Cap animal fuma, cap planta ho fa, però el diòxid de carboni és convertit en oxigen per els vegetals....Així estaré d´aquí uns dies, “vegetal” en una habitació d´hospital. Ja,ja,ja,,,

Són les tres de la tarda, aquí a Olesa avui no ha sortit el sol, l´ambient és fresc i la primavera no acaba d´arrancar, hauria d´anar al riu i fer les últimes passejades de la meva vida, que corri el gos per allà, mirar el cel per últim cop. Potser també hauria de pujar al Pla o a Sant Salvador, respirar una mica bé per últim cop....però és que tot això em prendria temps per fumar, per estar sol amb mi mateix, per ser l´artífex del meu envelliment i mort ; per continuar escrivint els meus pensaments; és una dicotomia molt forta.

Abans de ser bon escriptor hom ha de ser sincer i ara per ara, això és el que penso i sento. Són les meves últimes hores, escolteu-me....Potser veieu en mi una ànima dèbil, allunyada del caos d´avui dia, de la llei del més fort i del materialisme, però no arrepenteixo del meu camí, com espero que tampoc ho facis tu a l´hora final,

Sense més, m´encenc l´últim cigar. Ja no escric més; i és que tot el que us puc oferir és el meu silenci,