Dogman
Avui tinc a a la Pruna, la millor gossa del mon. S´acaba de jeure al meu costat, als peus, i mentre jo escric aquesta carta ella em mira complaguda. La vida sense animals seria un error, doncs ells encara tenen ànima. Les persones l´anem perdent amb el temps, menys alguns «locus», que tenim l ànima enamorada. Quan la miro, veig les muntanyes per on caça el meu pare, veig la terra seca i les perdius, veig el dinamisme de la vida i la força de la naturalesa. I veig tota la historia de la família als meus peus. Una olor a matoll fresc, un aire desintoxicat de fums i sorolls, pur aler vital. I es que com la llar de foc fa una llar, un gos caçador fa un home bondadós, un home lluitador i somiador; algú que dona la vida pels altres amb alegria. De cop i volta s ha posat a ploure, diumenge grisós on fa mandra sortir de casa, però la pruna s adapta be i no rondina, puja als llits i dorm, o jeu als meus peus tranquil·la. Com es sol dir “dia gris poca perdíz” i avui n...