Dogman

Avui tinc a a la Pruna, la millor gossa del mon.

S´acaba de jeure al meu costat, als peus, i mentre jo escric aquesta carta ella em mira complaguda.

La vida sense animals seria un error, doncs ells encara tenen ànima. Les persones l´anem perdent amb el temps, menys alguns «locus», que tenim l ànima enamorada.

Quan la miro, veig les muntanyes per on caça el meu pare, veig la terra seca i les perdius, veig el dinamisme de la vida i la força de la naturalesa. I veig tota la historia de la família als meus peus. Una olor a matoll fresc, un aire desintoxicat de fums i sorolls, pur aler vital.

I es que com la llar de foc fa una llar, un gos caçador fa un home bondadós, un home lluitador i somiador; algú que dona la vida pels altres amb alegria.

De cop i volta s ha posat a ploure, diumenge grisós on fa mandra sortir de casa, però la pruna s adapta be i no rondina, puja als llits i dorm, o jeu als meus peus tranquil·la.

Com es sol dir “dia gris poca perdíz” i avui no portarem res del bosc, haurem d anar al Caprabo i menjar quelcom prefabricat. Avui no ens diran caçadors, ens diran homes de be; encara que alimentem a una de les industries mes sanguinàries del planeta.

Escriuré al blog, em fumaré uns cigarros, farem el que podrem per gaudir del diumenge, però avui la pruna, no sortira, no podrà córrer pel camp, no olorarà la terra mullada. Avui la pruna es quedarà fent el gandul com el seu amo, es quedarà a casa veien la TV- reality, i veurà un mon que no és.