Montserrat ( Montes Piulos)

I

Vam arribar tots junts al mateix lloc, el camí no havia estat fàcil ens el contrari, havíem passat sed i desorientació durant el viatge. Hi havia llocs que feien molta pujada, uns altres patinaven...Quan em vaig fer la primera ferida i no parava de rajar vaig voler tornar enrere, pensava que era inútil continuar i no m esperava res de bo, sort que molt ràpid vam trobar una font. Allà vam seure tots, vam veure aigua i ens varem recuperar prenent el solet ( La Maria em va fer una mirada estranya i vaig pensar que estava molesta amb mi, doncs jo no parava de cantar durant els trossos més difícils. Era una manera de donar-me ànims i força i així continuar, però no li vaig donar més importància tot i que durant uns segons la vaig odiar. De fet, tot i que pensava que era una mica tonta, tenia un atractiu molt peculiar. També en sabia molt de rutes de muntanya i a vegades em feia dubtar de mi mateix quan em deia que ella sabia el camí més curt)

La muntanya i el camí eren més aviat rocosos, molta pedra però tot i així grans arbres i arbustos en feien companyia, s´arrelaven bé entre les pedres i la terra d´aquelles contrades. La qüestió és que tots, la Maria, en Miquel i jo vam seguir caminant, respirant l aire pur d aquell lloc i, tot i la fatiga, ens ho estàvem passant bé. Ara recordo que quan ens vam passar però sota la cova, ens vam donar els tres les mans i es va crear una energia fabulosa, ja estàvem prop del cim.

Al Miquel li agradava molt manar i sempre decidia els camins i ens explicava histories dels llocs, la meitat de coses que deien emperò eren suposicions i teories i jo, pensava,

s´allunyava molt de l´autèntica realitat de la creació. Encara pensava que Déu no existia i tot eren creacions dels homes i de la naturalesa.

Després de passar per terres un xic fangoses, on ens vam embrutar molt les botes i els pantalons, vam seure a un replà a menjar l entrepà i li vaig preguntar a la Maria que era Déu. Ella em va dir que no existia, que tot era la gran i sabia naturalesa i que un cop morts desapareixem per sempre més en la immensitat de l ´univers. ¡ Caram quina poesia va fer la Maria per no creure en Déu!. Llavors va parlar en Miquel i va dir que pels filòsofs Déu es una idea de la ment, potser la idea més gran i més abstracta, però tan sols això, una idea dins els cervellets del homes, els que pensen i fan matemàtiques e inventen coses, però aquesta idea no te res a veure amb l ´esperit ni amb el més enllà, és tan sols el pensament dels pensaments. Al fi, jo vaig voli dir la meva però els hi volia dir a dalt del cim fent-me el important.

Aquelles pedres tenien vida, desprenien una energia molt subtil, reconeguda pels científics i filòsofs de totes les èpoques, eren revitalitzadores i removien l´esperit dels profans, però clar això no s´ho creia ni ho sabia tothom. Poca gent podia i sabia renunciar als seus prejudicis i despertar la claror de l´anima i del cos, i deixar de fixar-me ens els paisatges i tonteries que aquells monjos havien posat pel camí.

Com havia llegit, Jesús es va sacrificar per evitar més sacrificis humans en nom dels déus, aquella raça devoradora que havia invadit el món, necessitava la carn i sang humana per viure molts anys. Els altars de sacrifici, la taula de la missa, allà era on es mataven els homes i les besties ( xais la majoria de vegades). Ara ens bevem el vi ( sang) i la hòstia (cos) per simbolitzar que vam aturar aquells crims.

De cop i volta el sol es va tapar i vam agafar una mica de fred, doncs érem suats de tantes hores de camí, Personalment el sol no m´agradava gaire, doncs m atordia i més en aquest dies de primavera. Però tot són cicles i etapes, i s´han d acceptar, hem de ser homes globals.