Deu anys més tard. Un cop superat el brot. Després d'un any sabàtic a casa del tot-cor-amor àvis materns, Salvador i Adoració, que em cuidaven com a un recent nascut; Gairebé només dormia i menjava, si tenia fred em tapàven amb la manta i continuava dormint al sofà; prenia molta medicació. En poc temps vaig engreixar més de 20 kilos, em vaig aïllar del món, d'amics íntims i de coneguts. Estava allà, malalt, però dins d'una casa sagrada... Poc a poc, durant el transcurs d'un any, la meva mare i jo vam anar reduïnt la gran quantitat de medicació, al marge dels metges i doctors que semblaven no volguer-se implicar massa. Poc a poc, vaig recuperar un nivell de ser-persona bastant normal, ja no anava tot el dia atontat, però mai seria el mateix, aquell noi de 18 o 19 anys, realment havia viscut una experiència traumàtica. Universitat i supers, universitat i fàbriques, serè, solitari i familiar. I finalment l'any 2004 vaig acabar la carrera de Filosofia i l...
No mueras, es muy cómodo. Estamos aquí para joder y jodernos, cuando muramos ya descansaremos (o al menos eso fue lo que él me dijo anoche en nuestra despedida número 827). Que el espíritu de Bukowski sea con nosotros, amén.
ResponderEliminar