1999
Tenia 19 anys i corria el 1999, sentia dir a amics i amigues que als canvis de segle la gent embogeix. M'agradava passar els estius a la platja, com solia fer, el darrer va ser amb la novia, llavors els porros encara em sentaven bé i no em faltava l'autoestima i tenia sexe cada dia.
La terra seguia el seu curs i girava, i les coses pasaven, el temps també. La tardor va arribar i la nova vida universitària. Quins riures! Quins petes! Quines noies! Quin gespa més verda! I quin Sol a la primavera!..."Ensoñaciones de juventud". Realment ho passava genial....Però poc a poc, el prolongat consúm de marihuana m'anava omplint el cap de preguntes i preguntes, d'angoixa, em "ratllava el coco"; sumant-li a això, quatre anys de "fiesta loca" sexo droga rock n roll.
I de sobte:
Silenci: Jo i el meu cunyat, capvespre, a casa la mare, parets blanques estocades; una espelma cremant al mig de la taula rodona, un "mai" i una xerrada amable. Ell dèia: Francesc, no te ralles tanto....
Una extranya connexió espiritual s'establí entre ambdós, mirada fixe, ulls d'un altre planeta, divins, una energia situada en l'entreull, ens comunicava als dos, alhora que una pau i tranquilitat d'ànima fèia despareixer tots els meus problemes i cabilacions. Les parets de la casa trontollaven, l'energia corria per tot arrereu. ¿ Hauria jo, ara, de començar a creeure en Déu? ¿En Buda? No ho sé.
Els dies següents a l'experiència, mesos potser, van ser màgics. Una clarividència i pau absoluta governaba el meu ésser, cap desitg em perturbava....
En aquella època, els exàmens universitaris del semestre, van ser contestats per la intuició que posseïa i amb molt bons resultats, però...poc a poc...La raó, el freg a freg amb la realitat, la metafísica, el materialisma ( i totes les lliçons dels mestres de filosofia) no encaixaven per enlloc amb la meva nova i autèntica "experiència". Així doncs, tot això va acabar invadint el meu món interior.;
L' ansietat creixia i qualsevol situació m'angoixava, els meus pensaments van passar de l'optimisme al pesimisme, i ho veia tot "capgirat".
La conclusió a la que avui dia estic arribant, no se si certarement o no, és que el jove, pur i espontani Francesc, es va sentir arrossegat per la marea i la furia " d'esdevindre gran, madur". Vaig projectar a fora meu, el monstre interior que sentia dins.
Però el monstre el veia fóra de mi. En els tertulians que discutien per la televisió, en el meu pare, en els professors, en els companys...
Una de les experiencies que vaig tenir va ser una on veia las conductors dels cotxes conduint per la autopista lligats per un raig de llum anímic amb el Cel, de cada conductor en surtia un....
També vaig veure un raig de llum multicolor i malèvol surtir de l'ànima de la gent, llur energia només volia alimentar-se i reproduir-se.
Em vaig sentir l'Anticrist per Barcelona, com un ser sense ànima ni consciència, colant-me al metro i observant el caos davant meu, on tothom també es colava, i jo ho il.luminava tot i la gent seguia els meus passos.
Il.luminava allà on fos. Hiperinfluenciat per Nietzsche i desprès de varies destrosses a la Universitat i de tot plegat, vaig ser vist per un psiquiatra i medicat....fins avui dia.
Ara, vist tot plegat des de la llunyania i la distància del temps i l'experiència de la raó. Creec que el jove Francesc, igual que en Holden Caufield, aquell món disenyat pels grans li feia por, jo ja estava bé sense obligacions, sentat a un banc sense fer res o ben poca cosa, bebent o fumant, o tenint amics...Però sobretot, confiant en mi mateix, en el meu ésser.
Allà, de sobte, cada professor em donava una nova teoria, una nova visió del món o de la història. Una vida acadèmica; Bus, horais menjar afora, nova gent ( amb qui mai confiaries tant com en els vells amics).
En fi, vaig veure davant meu un món diabòlic, crític, perfeccionista, fals, exigent; i tot això la meva ment o va veure en el exterior també; en els demés, en el sistema universitari, en les pancartes publicitaries, una gran conspiració...¿Anava tan errat?......El Brot Psicòtic.
La terra seguia el seu curs i girava, i les coses pasaven, el temps també. La tardor va arribar i la nova vida universitària. Quins riures! Quins petes! Quines noies! Quin gespa més verda! I quin Sol a la primavera!..."Ensoñaciones de juventud". Realment ho passava genial....Però poc a poc, el prolongat consúm de marihuana m'anava omplint el cap de preguntes i preguntes, d'angoixa, em "ratllava el coco"; sumant-li a això, quatre anys de "fiesta loca" sexo droga rock n roll.
I de sobte:
Silenci: Jo i el meu cunyat, capvespre, a casa la mare, parets blanques estocades; una espelma cremant al mig de la taula rodona, un "mai" i una xerrada amable. Ell dèia: Francesc, no te ralles tanto....
Una extranya connexió espiritual s'establí entre ambdós, mirada fixe, ulls d'un altre planeta, divins, una energia situada en l'entreull, ens comunicava als dos, alhora que una pau i tranquilitat d'ànima fèia despareixer tots els meus problemes i cabilacions. Les parets de la casa trontollaven, l'energia corria per tot arrereu. ¿ Hauria jo, ara, de començar a creeure en Déu? ¿En Buda? No ho sé.
Els dies següents a l'experiència, mesos potser, van ser màgics. Una clarividència i pau absoluta governaba el meu ésser, cap desitg em perturbava....
En aquella època, els exàmens universitaris del semestre, van ser contestats per la intuició que posseïa i amb molt bons resultats, però...poc a poc...La raó, el freg a freg amb la realitat, la metafísica, el materialisma ( i totes les lliçons dels mestres de filosofia) no encaixaven per enlloc amb la meva nova i autèntica "experiència". Així doncs, tot això va acabar invadint el meu món interior.;
L' ansietat creixia i qualsevol situació m'angoixava, els meus pensaments van passar de l'optimisme al pesimisme, i ho veia tot "capgirat".
La conclusió a la que avui dia estic arribant, no se si certarement o no, és que el jove, pur i espontani Francesc, es va sentir arrossegat per la marea i la furia " d'esdevindre gran, madur". Vaig projectar a fora meu, el monstre interior que sentia dins.
Però el monstre el veia fóra de mi. En els tertulians que discutien per la televisió, en el meu pare, en els professors, en els companys...
Una de les experiencies que vaig tenir va ser una on veia las conductors dels cotxes conduint per la autopista lligats per un raig de llum anímic amb el Cel, de cada conductor en surtia un....
També vaig veure un raig de llum multicolor i malèvol surtir de l'ànima de la gent, llur energia només volia alimentar-se i reproduir-se.
Em vaig sentir l'Anticrist per Barcelona, com un ser sense ànima ni consciència, colant-me al metro i observant el caos davant meu, on tothom també es colava, i jo ho il.luminava tot i la gent seguia els meus passos.
Il.luminava allà on fos. Hiperinfluenciat per Nietzsche i desprès de varies destrosses a la Universitat i de tot plegat, vaig ser vist per un psiquiatra i medicat....fins avui dia.
Ara, vist tot plegat des de la llunyania i la distància del temps i l'experiència de la raó. Creec que el jove Francesc, igual que en Holden Caufield, aquell món disenyat pels grans li feia por, jo ja estava bé sense obligacions, sentat a un banc sense fer res o ben poca cosa, bebent o fumant, o tenint amics...Però sobretot, confiant en mi mateix, en el meu ésser.
Allà, de sobte, cada professor em donava una nova teoria, una nova visió del món o de la història. Una vida acadèmica; Bus, horais menjar afora, nova gent ( amb qui mai confiaries tant com en els vells amics).
En fi, vaig veure davant meu un món diabòlic, crític, perfeccionista, fals, exigent; i tot això la meva ment o va veure en el exterior també; en els demés, en el sistema universitari, en les pancartes publicitaries, una gran conspiració...¿Anava tan errat?......El Brot Psicòtic.
Comentarios
Publicar un comentario