2009
Deu anys més tard.
Un cop superat el brot.
Després d'un any sabàtic a casa del tot-cor-amor àvis materns, Salvador i Adoració, que em cuidaven com a un recent nascut; Gairebé només dormia i menjava, si tenia fred em tapàven amb la manta i continuava dormint al sofà; prenia molta medicació. En poc temps vaig engreixar més de 20 kilos, em vaig aïllar del món, d'amics íntims i de coneguts. Estava allà, malalt, però dins d'una casa sagrada...
Poc a poc, durant el transcurs d'un any, la meva mare i jo vam anar reduïnt la gran quantitat de medicació, al marge dels metges i doctors que semblaven no volguer-se implicar massa. Poc a poc, vaig recuperar un nivell de ser-persona bastant normal, ja no anava tot el dia atontat, però mai seria el mateix, aquell noi de 18 o 19 anys, realment havia viscut una experiència traumàtica.
Universitat i supers, universitat i fàbriques, serè, solitari i familiar. I finalment l'any 2004 vaig acabar la carrera de Filosofia i l'any seguent el Curs d'Aptitud Pedagògica, pràctiques que vaig fer a un Institut de Barcelona a la zona de Rio de Janeiro, on ara recordo, encara prenia ziprexa....
El "nou" Holden, tirant d'antipsicòtics i d' antidepressius només va treballar un any més a la fàbrica abans de fer de mestre.
Prenia medicació i feia de mestre. Tenia un bon sou, la feina en resum m'agradava, conduia un cotxe i no sé si ho he dit fèia de mestre!!!
El cataclisme, emperò, no va tardar en arribar. La vida "docent" va durar una quatre o cinc anys; i, ara, tampóc tinc la sensació d'haver transmés al nens cap gran misteri ni cosa digne de ser apresa ( només en breus ocasions), la majoria del temps em sentia com un lloro o un ordinador repetint oracions, a un nivell del qual no pot surgir cap canvi o motivació interior.
No em vull desviar, així que durant un dels anys de docència vaig voler compaginar la feina amb una cosa que sempre m'havia agradat i deien que s'em donava bé ( tot i que jo sempre pensava que mentien) dibuixar, pintar.
Aixi que vaig començar a una Acadèmia de Pintura i aprenia a pintar a l'oli. Ho passava bé, hi havia bona gent....però tot i que el mestre dèia que no, crees que la pintura esborrava el dibuix que feia...això no importa pas!
Un noi de la classe massa ràpid és va interessar per mi, i poc a poc, ja estava a casa dels seus amics veient com es fotien ratlles de coca.
La sensació era angoixant. Jo jeia al sofà amb aquella gent fent el seu ritus de la coca i xerrant. Jo ja vaig tenir la meva època amb les drogues, ara em medicava, ja no sabia com podria reaccionar el meu cervell o ànima a aquestes substáncies. Tinc mal de cap.
En menys de dos mesos la noia que vaig conèixer al bar col.locant-me, ja vivia amb mi al meu pis. Encara feia de mestre, almenys el meu cos de tant en tant anava a l'Escola.
Era el pis del vici, mai faltava sexe, ni adictes, ni cocaina, ni alcohol; I el bar d'abaix on va començar sempre ens esperava mig obert a qualsevol hora, tot plé de licors, tot per nosaltres....
Slowly, la feina s'espatllava, la meva ment no rendia, tenia amnèsia, impulsus...Els deures i treballs dels alumnes s'apilaven a la taula del menjador i eren corregits a dures penes entre la meva novia i jo, el meu comportament no era raonable, els mòbils volaven per la finestra, més tard les teles. L'speed també es va afegir a la festa...Què hi feia un yonkie com jo a l'ensenyament ?
Els rumors que un "extrany" professor (hostil i psicòtic) no hi era del tot corrien d'escola en escola fins que van arribar a les perfumades orelles de l' inspectora.
Al principi, després d'una "autoconsciència emocional de la situació" on, a més de la cocaina, s'hi afegiren anfetes, rubifens i qualsevol medicació de farmàcia que acabés en -ina, vaig, aprofitant la discusió amb una estúpida mediocre i pija professora, agafar la baixa i, és clar, dedicar-me en cós i ànima exclusivament a drogar-me, renunciant a tot tipud de docència tant a primària com a secundària..
Els dies o setmanes vinents transcurrien metòdicament, em llevava d´ hora, sobre les vuit i pujava directament a casa " l'amic".
Els dies passaven dins d'una habitació petita, lletja i fosca, on l'única problemática era, ¿Què farem quan s' acabi?
Al final de tota aquesta merda, de prèstecs al banc, de viatges a Bcn, de fiar....gràcies a l'univers, Déu, la familia, o a l'esperit sant vaig acabar ingressat a la Unitat de Patologia Dual del Sagrat Cor de Martorell.
Un cop superat el brot.
Després d'un any sabàtic a casa del tot-cor-amor àvis materns, Salvador i Adoració, que em cuidaven com a un recent nascut; Gairebé només dormia i menjava, si tenia fred em tapàven amb la manta i continuava dormint al sofà; prenia molta medicació. En poc temps vaig engreixar més de 20 kilos, em vaig aïllar del món, d'amics íntims i de coneguts. Estava allà, malalt, però dins d'una casa sagrada...
Poc a poc, durant el transcurs d'un any, la meva mare i jo vam anar reduïnt la gran quantitat de medicació, al marge dels metges i doctors que semblaven no volguer-se implicar massa. Poc a poc, vaig recuperar un nivell de ser-persona bastant normal, ja no anava tot el dia atontat, però mai seria el mateix, aquell noi de 18 o 19 anys, realment havia viscut una experiència traumàtica.
Universitat i supers, universitat i fàbriques, serè, solitari i familiar. I finalment l'any 2004 vaig acabar la carrera de Filosofia i l'any seguent el Curs d'Aptitud Pedagògica, pràctiques que vaig fer a un Institut de Barcelona a la zona de Rio de Janeiro, on ara recordo, encara prenia ziprexa....
El "nou" Holden, tirant d'antipsicòtics i d' antidepressius només va treballar un any més a la fàbrica abans de fer de mestre.
Prenia medicació i feia de mestre. Tenia un bon sou, la feina en resum m'agradava, conduia un cotxe i no sé si ho he dit fèia de mestre!!!
El cataclisme, emperò, no va tardar en arribar. La vida "docent" va durar una quatre o cinc anys; i, ara, tampóc tinc la sensació d'haver transmés al nens cap gran misteri ni cosa digne de ser apresa ( només en breus ocasions), la majoria del temps em sentia com un lloro o un ordinador repetint oracions, a un nivell del qual no pot surgir cap canvi o motivació interior.
No em vull desviar, així que durant un dels anys de docència vaig voler compaginar la feina amb una cosa que sempre m'havia agradat i deien que s'em donava bé ( tot i que jo sempre pensava que mentien) dibuixar, pintar.
Aixi que vaig començar a una Acadèmia de Pintura i aprenia a pintar a l'oli. Ho passava bé, hi havia bona gent....però tot i que el mestre dèia que no, crees que la pintura esborrava el dibuix que feia...això no importa pas!
Un noi de la classe massa ràpid és va interessar per mi, i poc a poc, ja estava a casa dels seus amics veient com es fotien ratlles de coca.
La sensació era angoixant. Jo jeia al sofà amb aquella gent fent el seu ritus de la coca i xerrant. Jo ja vaig tenir la meva època amb les drogues, ara em medicava, ja no sabia com podria reaccionar el meu cervell o ànima a aquestes substáncies. Tinc mal de cap.
En menys de dos mesos la noia que vaig conèixer al bar col.locant-me, ja vivia amb mi al meu pis. Encara feia de mestre, almenys el meu cos de tant en tant anava a l'Escola.
Era el pis del vici, mai faltava sexe, ni adictes, ni cocaina, ni alcohol; I el bar d'abaix on va començar sempre ens esperava mig obert a qualsevol hora, tot plé de licors, tot per nosaltres....
Slowly, la feina s'espatllava, la meva ment no rendia, tenia amnèsia, impulsus...Els deures i treballs dels alumnes s'apilaven a la taula del menjador i eren corregits a dures penes entre la meva novia i jo, el meu comportament no era raonable, els mòbils volaven per la finestra, més tard les teles. L'speed també es va afegir a la festa...Què hi feia un yonkie com jo a l'ensenyament ?
Els rumors que un "extrany" professor (hostil i psicòtic) no hi era del tot corrien d'escola en escola fins que van arribar a les perfumades orelles de l' inspectora.
Al principi, després d'una "autoconsciència emocional de la situació" on, a més de la cocaina, s'hi afegiren anfetes, rubifens i qualsevol medicació de farmàcia que acabés en -ina, vaig, aprofitant la discusió amb una estúpida mediocre i pija professora, agafar la baixa i, és clar, dedicar-me en cós i ànima exclusivament a drogar-me, renunciant a tot tipud de docència tant a primària com a secundària..
Els dies o setmanes vinents transcurrien metòdicament, em llevava d´ hora, sobre les vuit i pujava directament a casa " l'amic".
Els dies passaven dins d'una habitació petita, lletja i fosca, on l'única problemática era, ¿Què farem quan s' acabi?
Al final de tota aquesta merda, de prèstecs al banc, de viatges a Bcn, de fiar....gràcies a l'univers, Déu, la familia, o a l'esperit sant vaig acabar ingressat a la Unitat de Patologia Dual del Sagrat Cor de Martorell.
Comentarios
Publicar un comentario