Part II

-Déu és bo? 

-Però com h oposes en dubte! 

-T'explicaré, escolta: Mira amic, jo fa temps que camino per terres fangoses, més enllà d'allò normal, i fins i tot d'allò correcte, sempre he fet cas omís de les peticions de a cristianitzat, ni de les santes eucaristies ni res. Això ni he tocat d'aprop ni de lluny, sincerament, la meva vida ha estat més prop del vici i del desenfrè...massa endins, massa endins...No sóc ningú per dir-te això, no se si hem deixaren...Be, per aquest camins absents de virtut o de virtut dèbil, temerosa, camuflada, tímida, indecisa, ridícula, covarda, porosa, deficient i potser, en alguns moments, cruel i tot. Mira no et vull inflar el cap, però t'ho haig de dir; per aquests camins de amoral, quelcom m'ha esdevingut; darrerament no estava bé dels nervis(això creia jo), m'entregava al joc de la violència, de l'orgull i de l'ira, del fanfarroneria', ha estat tot com un nuvol enmig dels ulls...sentiments de soledat profunds, abstracció d'objectes; ulls amb pena...podríem dir que he mort per un temps, però amb vida, covardament... Menjant si es clar, això que no falti; he vist en mi un animal violent, ferotge, temible; no en tant que pot agredir als altres, que també, sinó en ell mateix. finalment avui s'ha esdevengut un missatge“. Déu pot ser cruel, pot castigar als dolents en vida, els pot tornar tristos, ensupids, estúpids, covards, rebuscats, freds...agressius saps perquè? Perquè són condemnats 

dd 'avantatmà, en vida i són furiosos davant tal resolució...però ho han triats ells, per la por a viure i l'arrogància al bé i al destí, han triat recrear-se en ells mateixos; esperam trobar en ell tot el sentit i la joia del món. I què ha esdevingut diràs; que han trobat la soga al coll. Riurem-en de Crist m'ha du-ut a l’adulació, a fer-te escoltar tot aquest sermó. 

I així deu no es bo, doncs es dolent amb els dolents. 

-I així què és això? 

-Condemnar-los al pou mort. Però, m'has entès? -No ho se', sí... 

-Tapat les orelles: El mal és lícit, és tant diví com el bé. 

L'estiu a arribat a la primavera, l'estranyesa de la natura a ningú sorprèn. l'aler de vida, no el noteu en l'ambient? No sentiu el cor joiós amb ganes d'esclatar com aquell flor al néixer? No, ho sé... encara heu d'afinar més l'olfacte. l enfillar pels camins € l'arrogància. 

Reflexions sobre el coneixement ancestral : “Si sóc profund llavors sóc com un pou: no valc per res” 

“Amb els homes es pot seguir la mateixa lògica que amb els animals, es a dir, cal matar al ésser que pateix, aquell que ja no és útil per la vida, aquell que ja no pot viure“si és així: mateu-me.” Repetiu amb mi, cristians,: “allò important és l'espècie“. 

1997, cesc